Programa

El present programa reuneix les dues úniques cantates escèniques de Martin i Soler localitzades fins la data: La Dora festeggiante (Torí, 1783), amb poesia de Cesare Olivieri, i Il Sogno (Viena, 1787) –únic exemple de col·laboració de Martin i Soler i Lorenzo Da Ponte en aquesta forma més extensa del gènere; ambdues, juntament amb la cantata Il re Gerone (Nàpols 1779) amb llibret de Luigi Serio i la cantata La deità benefica (Sant Petersburg, 1790), amb text de Fernandino Moretti, constitueixen el corpus principal de cantates profanes del compositor Valencià.

Concebuda com a pròleg de celebració per a les seves òperes Il Vologeso i In amor ci vuol destrezza o L’accorta cameriera, i estrenada al Teatro Regio, La Dora festeggiante fou escrita per festejar l’arribada a Torí, creuada pel riu Dora, de l’arxiduc Ferran –germà de l’emperador Joseph II d’Àustria-, i la seva dona l’arxiduquessa Beatriu d’Este. La Dora festeggiante constitueix un testimoni excepcional de la transició de Martín i Soler cap el dramma giocoso, gènere amb el qual va obtenir el més gran prestigi artístic a tota Europa. Presenta de manera sintètica una fusió de brillants elements d’orquestració i exquisida melodia pròpia de les seves òperes series, alternades amb la fragilitat i llibertat musical que caracteritzarà els seus genials drammi giocosi.

Da Ponte ha escollit un aconteixement com es el somni i una acció tant quotidiana com es l’interrupció, per fer èmfasi en les conseqüències que te en uns éssers que abans, com a models arcàdics, no tenien. A la Viena de Joseph II, on es vivia per primer cop la llibertat d’expressió i la supressió de la censura, on Da Ponte tenia llibertat per públiques obres com Le nozze di Figaro (1786), L’Arbore di Diana (1787), o Don Giovanni (1787), sorprèn a primera vista, que el llibretista venecià, escollís per a la composició de Il Sogno, precisament com a model la font d’inspiració mes utilitzada durant tot el segle anterior i part del segle en el que llavors vivien: l’Arcadia. Però sota aquesta aparent opacitat i simplicitat de l’acció i dels personatges, d’aquesta ingenuïtat quasi tòpica del llibret, s’amaga en realitat un petit text que atresora l’esperit del lliure pensament.

Una primer aproximació al llibret, ens convulsiona per la nuesa de tensió dramàtica: l’acció transcorreix en un bosc de l’Arcadia on la nimfa Egle busca desesperadament a la seva germana Nice, a qui finalment es troba dormint en una part del bosc. Egle observa la placidesa del seu somni i, gelosa, la desperta. En El Somni de Martín i Soler i Da Ponte, Nice la bella i altiva nimfa llur rebuig a tants i tants pretendents –propis de la Deesa Diana-, va inspirar infinitat de poemes i composicions, es ara qui persegueix al seu amant i pel seu agosarat desig, desferma l’ira dels Deus. S’han invertit els papers i en conseqüència, els ideals: el que abans era somiat: la nimfa, es qui somia amb un ser humà, un mortal més, el pastor Fileno.

Orquestrada a partir de la disposició complerta d’instruments de vent, metall i corda pròpia de l’orquestra clàssica, Il Sogno està estructurada com una òpera en un sol acte. Una simfonia inicial en un únic moviment inicia aquest procés inacabat de transformació, sobre el qual s’articulen les àries per cadascun dels tres personatges, Martin i Soler utilitza aquí exclusivament l’ària en rondo, la forma mes delicada i expressiva de l’època la qual el Valencià venia fent servir des de deu anys enrere per als moments més angoixants de les seves òperes. Una font inesgotable de recursos melòdics i rítmics al servei d’un insistent "affeto" que dona alè a l’obra de principi a fi i al qual dona forma fent servir una intervenció orquestral mesurada, vigorosa o minimalista, però sempre rebutjant qualsevol ostentació sobrant per assolir una gran cohesió entre part i part. D’aquesta manera, aconsegueix un efecte de durchkomponiert, de seqüència ininterrompuda, unitària, que com un bordó, sustenta prodigiosament un esperit de fragilitat, d’agitació palpitant en aquest somni d’allò que es desconegut.

Conseqüència d’aquesta incertesa es el dubte transformat en esperança que constitueix el final de la cantata, el qual de manera significativa, no conclou amb el rotund cor final apoteòsic de encomi que seria propi d’aquest gènere. La possibilitat d’un desenllaç als aconteixements relatats apareix expressat mitjançant un cànon que individualitza aquestes esperances en tres móns paral·lels ben diferenciats: Egle o la negació del canvi, Nice o el dubte en la transformació, Fileno o la inseguretat d’allò que està per arribar i que donen sentit a una obra en la qual l’Arcadia es qüestionada, en la que Martin i Soler i Da Ponte posen els interrogants però no semblen imposar respostes a aquesta transgressió del mon idíl·lic. El Somni.... ¿quant s’havia escrit fins llavors sobre aquest mon, aquest estat entre la vida i la mort?. Aquí, però, l’oníric es carnal. I els tres eixos delineats pels tres personatges, la negació del canvi, el dubte de la transformació i la inseguretat del que ha d’arribar, semblen representar tres eixos d’una mateixa persona, condemnada sense respostes encara, a una nova concepció de l’home a les portes del segle XIX.

© Juan Bautista Otero

Barcelona 2010